Velázquez ens visita a Barcelona per primer cop (part I)

Diego Velázquez és el millor retratista de història. No hi ha cap dubte. Les seves obres traspassen fronteres i èpoques. Personalment penso que la inteligència mostrada en la seva pintura no va ser apreciada en la seva totalitat en la seva època. Ara, amb tranquilitat i comoditat, podem veure, apart de la tècnica exquisita, la personalitat que dóna a cada quadre. No és el meu preferit però m’embadaleix cada traç, cada detall i sempre pots descobrir coses noves en la seva pintura. L’objectiu d’aquesta crònica és aprofitar la seva visita a Barcelona per gaudir-lo de ben aprop.

Dimecres 16 de gener a la tarda, queden pocs dies perquè Velázquez marxi de Barcelona i encara no ens hem vist. Personalment en tenia moltes ganes, però a vegades no es pot complir amb tot. La sorpresa m’arriba fa uns mesos: el Caixaforum porta set Velázquez a Barcelona, la mostra més gran exposada mai fora de El Prado. No havia passat mai. Mai s’havia dedicat  una exposició sencera del geni de Sevilla a Barcelona i justament aquest cop se’ns presenten set obres. Perquè set? doncs és el nombre màxim d’obres que es permeten treure del Prado per així poder mantenir el nivell d’interès de les sales permanents.

Caixaforum ens presenta una exposició anomenada Velázquez i el Segle d’Or on podem comparar aquestes set obres amb 52 obres més d’altres pintors destacats nacionals (Ribera, Zurbarán o Murillo) i internacionals (Ticià, Rubens, Giordano, Brueghel, Van Dyck…) del Barroc i poder demostrar que el Segle d’Or va ser un llenguatge que va traspassar fronteres. L’exposició es divideix en set temàtiques que tot seguit analitzarem.

L’art

Comencem forts, amb una qüestió que va preocupar als pintors i escultors de l’època. El pintor és un artista o un artesà? Els artistes van reflexionar molt sobre la seva activitat i van intentar projectar la imatge que ells mateixos volien reivindicar en les seves obres. Volien argumentar el seu prestigi i per això una de les seves fites era aconseguir relacionar el seu art amb el poder (tant terrenal com religiós). Representar a un rei era un moment molt important per aquests artesans…perdó! artistes! volia dir!

En l’exposició en podem veure diferents exemples. El que centrarem l’atenció, evidentment, és amb el d’en Velàzquez. El retrat de l’escultor Juan Martínez Montañés (1635).

Retrat de Juan Martínez Montañez (1635)

Juan Martínez era un escultor sevillà que va viatjar a Madrid entre el 1635 i el 1636 (data del quadre) per realitzar el model del cap del rei Felip IV. En el quadre, Velázquez deté el temps i mostra al escultor meditant sobre l’execució. Intenta captar la personalitat a travès de les seves expresions facials (ojo la mirada penetrant). Si ens fixem, tant el fons (neutre) com la vestimenta (negra) serveixen perquè el seu rostre els cridi l’atenció.

Els experts consideren aquesta obra com un dels retrats més importants de la pintura del segle XVII, ja que, a part de tenir una gran qualitat artística, representa un autèntic manifest sobre la imatge que volia propagar l’artista sobre la seva professió. L’expressió centra la nostra atenció per davant del treball manual. En el seu rostre és on s’allotja la idea passa pel davant del que està fent. L’escultor va vestit contràriament en com ho faria un artesà (ropatges associats a la dignitat sacerdotal) i està desenvolupament una activitat de luxe com és la de preparar una escultura del seu rei. Per tant, Velázquez amb aquesta pintura, està donant arguments a la pregunta que presentàvem a l’inici: “un pintor o escultor és un artesà o un artista?”.

Acompanyant aquesta obra i amb la mateixa temàtica podem veure més vincles entre l’art i el poder. Amb el Crist crucificat de Zurbarán podem veure precisament l’enllaç entre l’art i la divinitat quan Crist es gira cap al pintor en un acte d’agraïment pels seus serveis.

Zurbarán. Cristo crucificado, con un pintor (1650)

A destacar també dos quadres que dónen una volta més a l’argument i volen ensenyar com Déu també va fer de pintor. Aquest fet posa al mateix nivell als artistes i a les divinitats. Els dos exemples són la Santa Faç de El Greco i el Déu pare retratant la Immaculada de José García Hidalgo.

El Greco. La Santa Faç (1586)
José García Hidalgo. Déu pare retratant la Immaculada (1690)

El saber

Durant el Segle d’Or hi van haver molts enllaços intel·lectuals amb l’antiguitat clàssica i la tradició cristiana. El moviment filosòfic del neoestoicisme (s.XVI) creat per Justo Lipsio (Diàleg de constantia, 1584) es va extendre ràpidament per l’Europa Barroca. Aquesta filosofia pràctica sostè que la norma bàsica de la vida hauria de ser que l’èsser humà no pot cedir davant la passió terrenal sinò que s’ha de sotmetre als dictats de Déu. Per mostrar aquest fet, molts autors de l’època connecten la saviesa i la pobresa tal i com hem pogut veure durant l’exposició.

Velázquez. Esopo (1638)

Un bon exemple el tenim amb el quadre que encapçala aquesta secció, l’Esopo (1638) de Velázquez.

L’escriptor grec (primera referència amb l’antiguitat clàssica) Isop havia viscut entre els segles VII i VI aC i es va fer famós per les seves faules que reflectien costums i comportaments humans. Velázquez juga amb la lectura simbòlica dels objectes representats:

  • La indumentària pobre (de qualsevol captaire de l’època) correspon amb el seu orígen esclau i la seva vida humil.
  • La mà amagada fa referència a la seva mort, quan els ciutadans de Delfos van amagar-li una copa per acusar-lo falsament d’un robatori.
  • A l’altre mà un llibre en senyal de saviesa.
  • Per acabar, tenim a la part inferior esquerre un gibrell d’aigua que fa referència a una resposta enginyosa que va donar al seu amo i, aquest, li va donar la llibertat.

Al quadre també podem veure representat l’esperit lliure del filòsof que no està subjecte a lligams materials. Està plantat davant de nosaltres, de front i mirant-nos obertament.

Posted Under

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *