Tàrrega: la cruïlla de camins de l’Urgell

Situada a la depressió central de Catalunya per alguns o a la plana de Lleida per uns altres i a poc més de tres quarts d’hora de casa, em dirigeixo avui a la comarca de l’Urgell. Una comarca que ens ofereix un entorn rural i uns valors culturals i paisatgístics, ideals pels qui ens agrada viure la història en primera persona i gaudir d’uns paisatges autèntics. La componen vint municipis i la habiten 36.670 persones i la seva base econòmica gira al voltant de l’agricultura, la ramaderia i els productes agropecuaris.

Aquesta darrera dada és fàcil de contrastar només aparcant i obrint la porta del cotxe. La, per a mi, exquisita olor a camp et fa de companya al llarg de tota la visita al territori. On he aparcat primer és a Tàrrega, cap comarcal i centre comercial, de serveis i de comunicacions de tota la plana. Ciutat famosa per la seva fira de teatre al carrer (darrere setmana de setembre) essent una de les més importants d’Europa (si nois, no tot és Barcelona). Una de les coses que no recordava, i ja he escoltat només arribar, és escoltar la seva gent com pronuncia la seva ciutat: “Tarrga”, en diuen. Amb una habilitat lingüistica absoluta prescindeixen de la ‘e’ i fan passar les erres sonores com una serra per sobre d’ella i només la oclusiva ‘g’ para el cop acabant la paraula amb una ‘ae’ molt alemana.  Bé… tornem al seu nom, Tàrrega, he llegit varies teories toponímiques, però jo (sense tenir-ne ni idea) em quedo amb la d’en Pere Balaña i en Manuel Bofarull que ens diu que considera probable la teoría de la forma àrab (at-)tàriga com a ètim de TÀRREGA. Aquesta possibilitat compta amb un significat conegut, a diferència d’altres, que vol dir ‘la cruïlla de camins’. I bé… la importància història d’aquesta població ha estat que és una cruïlla de camins i està disposada en un lloc estratègic. Passem a l’acció?

Podem escriure molt i molt sobre la història de Tàrrega, però la meva intenció és donar una pinzelladeta per entendre la seva importància històrica i la seva evolució en el temps:

  • A mitjans del segle XI el comte de Barcelona, Ramón Berenguer I, va conquerir el castell targarí fins llavors a mans musulmanes. La conquesta va ser molt important degut a la seva ubicació, en una cruïlla de camins. Una situació molt estratègica que va permetre a la ciutat desenvolupar-se a l’època medieval.
  • Les pestes del s.XIV van suposar un pas enrere, ja que es va despoblar i es va haver d’invertir en la construcció de muralles que va suposar un cost molt important. En aquesta època ja purament feudal va coincidir la violència feudal amb molt de bandolerisme.
  • Carles I, al 1520, dóna concessió que l’escut de la ciutat porti l’aguila imperial.
  • s.XV i XIX va ser una ciutat encarcarada, ruralitzada i controlada per les grans famílies.
  • 1672 cau l’antic campanar destruint l’esglèsia goticorromana.
  • S.XVIII etapa d’obres públiques: nova esglèsia, campanar, casa de la vila, pavimentació carrers…
  • Expansió a mitjans del segle XIX: ferrocarril Manresa-Tàrrega-Lleida (1860), Canal d’Urgell (1862), muralla Santa Tecla (1874), rep el títol de ciutat per Alfons XII (1884)…
  • Des de principis del s.XX es va configurant la vida social targarina.

Doncs au…comencem la visita:

Aparcant aprop del Castell es pot fer una visita a pràcticament tota la ciutat caminant (després matiso el pràcticament). Comencem visualitzant el Castell que està situat en un turó al nucli urbà. Podem apreciar que ara mateix presenta un estat de conservació força dolent degut a les nombroses transformacions experimentades al llarg del temps i a l’espoli sofert després del seu abandó. Aquest castell que está documentat el 1056, té una cisterna amb pou de captació que ocupa bona part de la plataforma inferior del castell. Aquesta fa 4,5 m. de profunditat, 8 m. d’amplada i 12 m. de llargada i la seva cronologia es trobaria al voltant del segle XIII. L’estructura amb més entitat conservada és el mur de tancament sud, del segle XV, amb una amplada de 3,5 m. i fet amb blocs ben escairats lligats amb morter. El tram superior d’espitlleres d’aquest mur, juntament amb la resta de murs de tancament, són obra del segle XIX. L’espai interior del castell manté una àmplia zona de pati d’armes, envoltada per dependències.

IMG_20180331_091103_168

La història del castell es paral·lela a tots els de la zona. A partir del segle XI els comtes de Barcelona i els comtes d’Urgell van anar avançant posicions i conqueriren els territoris de la Segarra i l’Urgell als musulmans. Aquestes noves victòries geogràfiques imposaren la ràpida construcció dels castells defensius, així va nèixer el castell de Tàrrega. L’interès per la conquesta del castell s’atribuïa a més a més a la privilegiada situació geogràfica del mateix com a eix en l’entrellaçament entre els camins dels Pirineus i la costa.

Les excavacions arqueològiques portades a terme al castell després de la seva adquisició per part de l’Ajuntament han permès documentar diferents elements del castell. En un moment posterior al segle XV es documenta un context d’obres generalitzat, moment en el que es construeix el potent mur de tancament sud, posterior a la amortització de la cisterna, datada entre els segles XIV-XV. També es documenten murs dels segles XVIII-XIX, lligats amb les Guerres Carlines i amb els usos posteriors del castell.

IMG_20180331_091807_658

Deixant de banda el que queda de castell, com he dit bàsicament el mur de tancament sud, ens endinsem a dins de Tàrrega entre carrers estrets i arribem a la Plaça Major. Iniciada el 1693, està presidida per l’església parroquial de Santa Maria de l’Alba, d’estil neoclàssic, que fou acabada el 1742. Però tal com confirma el Baró de Maldà (sortirà citat en varis cops en el meu article gràcies  a les cròniques que va fer de la zona), quan hi viatjà el 1794, encara hi ha detalls importants de la façana per acabar. Al bell mig de la plaça, hi ha la reproducció de la Creu del Pati, creu de terme gòtica enderrocada el 1869, l’original de la qual es conserva al Palau dels Marquesos de la Floresta. Al davant de la façana de l’església de Santa Maria de l’Alba podem llegir els fragments del viatge del Baró de Maldà que hi fan referència. També hi escau la lectura de diversos fragments del Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, ambientats en aquest espai, i una prosa de Xavier García que desgrana tot de personatges targarins il·lustres que el monumental campanar ha vist desfilar a través dels segles.

IMG_20180331_092021_413

La plaça (i Tàrrega en general) me la trobo plena de llaços grocs i reclamant l’alliberament dels presos polítics. Entro a l’església que presideix la plaça, la de Santa Maria de l’Alba, és un edifici de línies classicistes projectat per Josep de la Concepció. Es bastí damunt d’una església que va ser enderrocada l’any 1674, com a conseqüència de la caiguda del campanar. Les obres de construcció van finalitzar al segle XVIII, concretament l’any 1742, tot i que la façana es va concloure anys més tard, amb la instal·lació a la portada d’un conjunt decoratiu barroc destinat al principi a porta d’accés al cor.

IMG_20180331_091907_431

Al museu comarcal, encara es conserven en bon estat tres escultures gòtiques dels dotze apòstols, que havien estat dins de l’antiga església que va ser enderrocada, però en aquesta ocasió i per falta de temps no puc visitar aquest museu (queda pendent!).

IMG_20180331_092336_298

El carrer que connecta aquesta plaça amb una de les més emblemàtiques del nucli històric és el carrer Major. Aquí hi trobem una de les cases nobles més importants de la població: Cal Perelló (s.XVIII) on actualment s’ubica el Museu Comarcal d’Urgell. En el seu dia fou un dels carrers comercials amb més activitat de la població de Tàrrega. Avui en dia però ha perdut aquesta funció comercial gairebé en la seva totalitat. Tot i així manté un aire que fa molt agradable el seu passeig.

Arribem doncs a la Plaça de Sant Antoni, una plaça que ja existia dins del nucli primitiu de la vila amb el nom de plaça de Sant Mateu. El nom del lloc canvià en urbanitzar-se l’espai a començament del segle XIV amb motiu, possiblement, de la construcció prop d’ella de l’Hospital de Sant Antoni. L’organització d’aquest nucli urbà correspon a un moment particularment pròsper per a Tàrrega, que es relaciona amb el regnat de Jaume II. Fou aleshores quan se’n configurà l’aspecte actual. 

La plaça es configura com un espai unitari a partir de la repetició en els alçats de les façanes d’una estructura similar, conformada per una planta baixa porxada i dos pisos amb balcons. Tot i aixó, l’observació particular dels edificis revela la diversitat de les seves etapes constructives, que arriben fins a època contemporània, essent de finals del segle XIX la font de ferro que centra la plaça, la primera font pública de la vila.

IMG_20180331_093116_934

L’element més característic de la plaça són les seves porxades, que devien tancar completament tres dels seus costats, per bé que avui hagin desaparegut les que ocupaven l’angle comunicat amb el carrer de Sant Agustí. En aquests porxos trobem solucions diverses tant pel que fa a les obertures, allindades en general i amb un parell d’arcades, com als elements de suport, entre els quals cal comptar tant columnes de diferents tipus, algunes amb bases i capitells trococònics i una de toscana, com pilars quadrangulars i un sol de poligonal. tots aquests elements suporten sostres que, tot i el seu divers estat de conservació, s’adapten a un similar esquema d’embigats amb revoltons, i aixopluguen els portals, permetent un recorregut resguardat a l’entorn de la plaça.

IMG_20180331_093344_235

A la part no porxada de la plaça, hi ha l’església de Sant Antoni, que és l’antiga sala de l’hospital del segle XIV. S’hi conserva el Sant Crist Trobat, que aparegué en fer unes obres sota l’altar de Sant Erasme el 1650. El Crist, que fa uns vint-i-nou centímetres, és una peça d’orfebreria amb incrustacions d’una gran semblança amb els crists dels crucifixos d’esmalts de Llemotges dels segles XII i XIII. Sota els porxos podem llegir dos sonets reproduïts en ceràmica a la façana de la biblioteca: “Portes obertes”, de Gregori Satorres i “La plaça de Sant Antoni”, d’Antoni Bonastre (Tàrrega, 1905-1971).

És una església amb una façana en diferents etapes constructives perquè presenta el seu campanar d’espadanya desplaçat cap a una banda gairebé sobreposant-se a la casa veïna de l’església. La portalada d’accés té com a única decoració una petita fornícula superior on s’hi allotja una discreta talla de pedra dedicada a Sant Antoni Abat. L’interior de l’església és d’una sola nau, de planta regular i amb tres capelles adossades a cada un dels laterals. La coberta en l’actualitat és plana però antigament gaudia de volta de creueria. L’absis és recte i el presbiteri es troba lleugerament elevat.

IMG_20180331_093142_534

Entre els anys 1599 i 1602 s’efectuen, a l’interior de l’església, enterraments massius de morts per la pesta que va afectar durament la ciutat. L’1 d’abril de 1650 en el seu subsòl desenterren la troballa d’un crucifix romànic d’estil de Llemotges conegut amb el nom del Sant Crist Trobat. El 1685, s’hi erigeix el campanar d’espadanya de l’església tal com consta en una inscripció en la pedra del mateix.

Deixant Sant Antoni, tornem pel carrer Major un altre cop a la Plaça Major, centre que ens permet anar agafant els carrers del Carme, santa Anna o de Sant Joan, per veure els principals carrers de comerç local i algunes de les cases modernistes de la vila. Antigament venint de Llevant, per aquests carrers, passat l’antic portal de la ciutat, s’entrava a Tàrrega. El convent del Carme, aleshores fora muralles, era el primer edifici que es trobaren.

Així ho apunta Rafael d’Amat i de Cortada en el llibre Viatge a Maldà i anada a Montserrat

Lo cel, cerca de Tàrrega, quedava fosc per lo núvol i començar ja entrar la nit. Al mateix temps tornaven a caure gotes. Desitjosos d’arribar a la vila, ja vérem l’ermita i muntanya de Sant Eloi, a mig quart que en distava. I per fi entràrem a Tàrrega des de la plaça de la Iglésia i convent del Carme, a on són los pavellons i quartel per tropa i l’Hostal Nou, per lo Portal de Cervera. I dret al carrer que, a pocs passos, baixàrem a la vora de l’entrada de la casa del Doctor Ramon Cisteró.

IMG_20180331_094420_403

Com he dit, ara toca entrar pels carrers que donàven accés a la vila en aquella època per veure les cases modernistes que es construiren a posteriori. Entre elles en destaco dues, la Casa Càrcer (1905), al carrer Santa Anna 10:

IMG_20180331_094827_194

Aquest edifici es va construir al 1905 i es clarament modernista on podem veure a la façana elements molt típics d’aquest estil (pedra, totxo, ceràmica vidriada, vidre, culs d’ampolla, ferro forjat, pedra volcànica…) té una façana d’uns 30 metres i té planta baixa i pis. Té un voladís de teulada que està per sobre del nivell de la coberta

IMG_20180331_094834_682

Actualment l’edifici està destinat com a local comercial, cosa que li resta gràcia al edifici. També es va aixecar un petit muret per sobre del ràfec que el fa perdre valor arquitectònic.

IMG_20180331_094841_407

El segon edifici que m’ha cridat l’atenció és l’Antic Banc de Madrid, un edifici del 1909, també típicament modernista (pedra, totxo, rajoles vidriades, ferro forjat, ceràmica…) enquadrat dins del jujolisme. Com podem veure hi ha una petita torre remantant la cantonada amb una petita balconada que serveix d’enllaç entre les dues façanes. Aquestes d’estil i composició molt lliure, amb poca relació entre una i altre. Tal com passava amb l’edifici anterior, aquest també perd gràcia ja que s’ha reformat completament per l’interior i s’ha reconvertit en local comercial sense conservar res de l’original.

IMG_20180331_094935_680

Per finalitzar la visita, toca agafar el cotxe per dirigir-nos a Sant Eloi, una ermita que s’aixeca sobre el tossal de Sant Eloi (antiga serra del Mor) i que constitueix un magnífic mirador sobre la vila de Tàrrega i la plana que l’envolta. Sant Eloi deuria ser un punt de mira estratègic per espiar els moviments de l’invasor, tot i que el Castell i les defenses fossin a baix, ben fornides segons les restes que encara hi queden.

L’església fou bastida el 1248 per disposició de l’argenter Simó Canet. Al segle XVIII (1728-31) fou considerablement reformada. El 1872, durant la tercera guerra carlina, el santuari fou utilitzat amb finalitats militars, i fou novament reformada. L’edifici s’equipà com a fortí i s’aixecà una muralla que l’envoltava, amb diverses torres al seu entorn que foren aprofitades com a presons. Passada la guerra, el 1876, el santuari fou novament restaurat per al culte.

IMG_20180331_101037_921

És una església de nau única, que té un absis poligonal de cinc costats amb coberta de fusta. Les dues finestres espitllerades de l’absis són les úniques que s’obren a la nau. La coberta de la nau, a dues vessants, és un embigat de fusta sostingut per arcs diafragma apuntats. Aquests arcs, de secció quadrada, es prolonguen fins a terra amb pilars adossats de secció semicircular. El pas de la nau al presbiteri s’efectua a través d’una arcada ogival. La porta d’accés al temple, situada al mur de ponent, és precedida d’un porxo amb dues arcades de mig punt. Al damunt s’obren dues finestres quadrades que li donen l’aspecte d’un edifici civil. Adossat al mur meridional s’aixeca un campanar de base quadrada, amb obertures d’arc de mig punt al darrer pis.

Vaig passejar una estoneta per aquest jardinet urbà entre pins, pinets i baladres. Em vaig adonar de lo agradable que és el lloc, i imagino que a l’estiu deu estar ple de gent tot el dia.

Les vistes que ens ofereix Sant Eloi, amb un dia ennuvolat com el d’avui, ens ajuden a dir-li un “fins-aviat” a aquesta ciutat. És la postal més típica del poble. El tinc molt a prop, però el sento llunyà. El poble és molt més petit del que sembla, i per això mateix li costa tant de deixar-se anar.. però quan es deixa anar et monta la millor Fira de Teatre a l’aire lliure d’Europa!

IMG_20180331_101141_361

 

 

One thought on “Tàrrega: la cruïlla de camins de l’Urgell

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *