Guimerà: l’experiència medieval

guimerà

Tanquem els ulls un moment i imaginem que estem a l’època medieval. Com ens ho imaginem tot? Estudis de professors universitaris ens apunten que la societat era molt diferent a com ens ha “venut Holywood”. Jo no ho sé, sóc de comprobar-ho per mi mateix. Per això em vaig dirigir a Guimerà, una vila de la comarca de l’Urgell que no ens deixarà indiferents.

Ja hi som. Ja som a l’edat medieval. No cal posar-hi massa imaginació ja que tenim davant una de les mostres més importants d’arquitectura medieval del nostre petit país. Tot un poble declarat bé cultural d’interès nacional.

Aparquem a la vora del riu Corb, vessant nord del qual s’assenta el poble. Antigament emmurallat, els carrers i cases s’enfilen des del mateix riu on hem aparcat el cotxe, muntanya amunt.

Riu Corb per Guimerà
Riu Corb per Guimerà

Seguim els carrers del poble i, de sobte, passada una volta obscura feta de massisses arcades ogivals, ens trobarem a la plaça, a plena llum. És una plaça closa, ampla i clara, migpartida entre el sol que bat a l’una banda i l’ombra que tenyeix la banda oposada. El sol fa les parets daurades; l’ombra les torna blavisses.

Guimerà

En un costat, sota les amples volades de les cases, per una porxada que va pujant amunt fins a un invi­sible carrer sobirà, veurem passar lentament un carro arran dels portals; en sentirem els sotracs fins quan, més amunt, l’hauran engolit les darreres arcades.

Guimerà

Seguim fent ziga-zaga pels carrers, sense saber on anem ni que trobarem. Només sabem que pugem i cada cop més. A cada casa, ens sembla veure el rostre d’una vella padrina que ens mira fixament, com si fóssim intrusos que intentem estorbar la intimitat del poble.

Guimerà

Carrers rampants i torts, portalades que donen lloc a un sense fi de racons i raconets, ens van dirigint sense descans algún cap al capdamunt del nou de copes: l’església de Sant Sebastià o de Santa Mariaencara avui no em queda clar.

Una església gòtica edificada pels senyors Guerau Alemany de Cervelló i la seva esposa Geralda de Rocabertí (s.XIV). Façana amb una portada amb motllures gòtiques i sobre la porta un finestral de tipus ogival. Com m’ha passat a la visita de Ciutadilla… m’he trobat l’església tancada i no he pogut apreciar el retaule de Josep M. Jujol que decora l’interior.

A la part esquerra de la façana, hi tenim adossat un campanar de base quadrada, on, si ens hi fixem bé hi ha un escut, el de la família Castre-Pinós. Algún día que estigui motivat, escriure la llegenda que ronda sobre aquesta família (ho prometo!).

Guimerà

Sense poder pujar ja més, coronant el poble s’aixeca la gran torre rodona del Castell. Una fortalesa nascuda al segle XI com una fortificació de la xarxa fronterera que els cristians establiren en la seva progressiva expansió cap al sud-oest. Poc a poc el castell va anar ampliant-se i s’adequà a les noves funcions residencials sense perdre el seu valor militar, cosa demostrada per la seva participació en conflictes bèl·lics del segle XIV o XVII. Durant la primera Guerra Carlina (1833-1840) va ser quan va patir la més forta destrucció. A partir de llavors comença un procés d’espoli que va acabar l’any 1971 quan passar a propietat de la Diputació.

Guimerà

Molt i molt de vent a dalt del castell. La torre, però, ens deixa gaudir d’un mirador privilegiat de tota la vall, tranquila vall que ens fa reflexionar sobre si estem encara a l’edat medieval o seguim al segle XXI.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *